The Fault In Our Stars!

Holaaaa!! 
Era massa bonic per ser veritat, tres entrades en un dia, i ara m'he passat com una setmana sense posar res...
Però aquí em trobeu amb una nova ressenya! Una que, em fa molta il·lusió presentar-vos, i que us la recomano moltíssim. Aquí us deixo la ressenya de No està escrit a les estrelles, o amb castellà Bajo la misma estrella o amb anglès que és The fault in our stars (com li vulgueu dir... a mi més igual, jo diré No està escrit a les estrelles per que m'he l'he llegit amb català)


Títol: No està escrit a les estrelles
Autor: John Green
Editorial: Estrella Polar
Llengua: amb tots els idiomes que et puguis imaginar! :)
Numero de pàgines: 300 (bueno, el llibre de butxaca 300 no sé al normal)

De que va?
Tot i que la medicina ha aconseguit reduir el tumor i li ha regalat uns anys més per viure, la Hazel Grace segueix sent una malalta terminal. El seu final, sembla que ja està escrit. Però l'aparició de l'August Waters al grup de suport de nois amb càncer canvia radicalment la seva vida. La història està a punt de ser reescrita.
(sinopsis que posa a el llibre)


La Hazel i l'Augustus es coneixen al grup de suport per a nois amb càncer, situat literalment al cor de Jesucrist. A poc a poc, comparteixen les seves petites il·lusions: videojocs, llibres, pel·lícules ... Però "Una aflicció imperial" destaca sobretot. Tots dos estimen aquest llibre i no descansaran fins a poder posar-se en contacte amb l'autor. Però no us deixeu enganyar per aquest argument, perquè la història que hi ha darrere de No està Escrit a les estrelles és molt més de tot el que es pugui dir en una simple sinopsi.


Opinió personal:
¿Llibres juvenils sobre càncer? La veritat és que ja me n'havia llegit un o dos. Alguns em van agradar, altres no ... Però cap ha estat comparable a aquest. 
Semblava ser que en una història sobre la malaltia només es podia agafar un camí de dues: o es fa tràgica i depriment o excessivament esperançadora. Amb No està escrit a les estrelles m'he adonat del equivocada que estava.


Esperança, desil·lusió, amistat, impotència, amor, tristesa ... Tot es barreja en aquesta novel·la. Però, sens dubte, el que més m'ha sorprès és aquest toc cínic dels personatges, que es riuen d'ells mateixos molt sovint. L'autor ho tenia difícil, ja que barrejar humor amb malaltia pot semblar de mal gust. Però no ha estat així, ja que John Green l'ha introduït sense més, de manera natural sense arribar a aquest punt de crueltat. Ha estat més aviat al contrari: tots els diàlegs còmics em treien un somriure... o fins i tot una llàgrima.

" - Com et trobes ?
-Tot té gust de monedes. A part d'això, vaig en una muntanya russa que només puja. Com tens els ulls?
- Ah, molt bé. Vull dir, l'únic problema és que no els tinc al cap.
- Genial, ja . No és que vulgui ser més que tu ni res, però el meu cos està fet de càncer.

-Això m'han dit "

Perquè sí, he plorat (i molt) amb aquest llibre; i mai abans havia plorat tant amb una novel·la. He arribat al punt de sanglotar i d'acabar el llibre i tornar a començar sense deixar-me un descans d'un minut, i de tornar a plorar a llàgrima viva en acabar.

Tot el que he llegit m'ha fet reflexionar sobre la veritable realitat de les persones amb malalties terminals. Si et queda poc temps i ho saps, per què no ho gaudeixes sense més, simplement? Potser tot no és com ens el pinten a la tele... 
Mitjançant la Hazel i l'Augustus veiem com no suporten que la gent senti pena, que els amics els hagin deixat tot i que segur escriuran un discurs per al seu funeral... Especialment, els molesta que només per morir de càncer la gent els recordi com a herois. Perquè no ho són. Són simples persones, com qualsevol altre! Persones febles, bromistes, amb sentiments, inseguretats i il·lusions. Persones!

Podria passar-me hores i hores escrivint el que m'ha semblat aquesta novel · la, però no us vull dir res més . Potser és perquè sóc dolenta, potser perquè vull que la llegiu i que us sorprengui cada paraula escrita en ella, o potser és perquè sinó la ressenya mesurarà un quilòmetre . O potser per totes les anteriors . Així que no m'estendré molt més .

L'última cosa que us vull dir és que aquesta novel·la és bonica, perquè no hi ha altra paraula per descriure-la. Pots riure i pots plorar, pots somriure i patir, pots decebre't i tornar a tenir esperança. És tan real com la vida mateixa. Després de llegir-lo aneu a veure-ho tot amb uns altres ulls; una nova filosofia de vida.

I és que tot no està escrit a les estrelles!




Aquestes dos últimes fotos són de la pel·lícula que estrenaran el 11 de juny! (l'actriu que fa de Hazel i el que fa d'August són els mateixos que actuen a la peli Divergent)
Espero que us hagi agradat la ressenya!! :) Okay? Okay!

Bisous, 

Joana